Entrevista Acústiquem | 'Acústiquem és una petita família que va creixent poc a poc' d'Oriol Serra

Miquel Fernández torna a les seves arrels amb el tercer disc d'Acústiquem. "1990" són 16 cançons compostes pel músic granollerí entre els anys 2007 i 2015, quan tot just començava a donar forma al seu projecte més personal –Fernández també és component de la coral In Crescendo i del grup de versions Jesse & James-. Un àlbum que s'emmiralla en registres com el folk d'arrel anglosaxona o el rock en la seva concepció més íntima i orgànica. I una col·lecció de cançons de les que atrapen a la primera escolta. El presentarà el 20 de febrer a la Nau B1.

Les cançons de "1990" daten d'abans del teu primer àlbum, "El dia que no ens vam conèixer". Per què t'has decidit a recuperar-les justament ara? 

Ja feia temps que tenia ganes de recuperar les cançons de la primera etapa d'Acústiquem, aquelles que mai havien vist la llum, o que com a molt havia arribat a tocar en directe en alguna ocasió. Són cançons que vaig començar a escriure quan tenia 16 o 17 anys, sense cap objectiu en concret, simplement perquè em sortien de dins. Arribat aquest punt vaig creure que havia arribat l'hora de donar-los una nova oportunitat i en vaig seleccionar 16, en un principi amb l'objectiu de fer quatre discos breus, però finalment les he presentat en un únic àlbum. El resultat és un disc molt obert quant a registres, i sense cap mena de pretensió.

Han canviat molt aquestes cançons, des que les vas compondre? 

He aconseguit mantenir-ne l'essència, però sí que sonen diferents a la forma com les havia concebut inicialment. De fet, quan les vaig compondre ni tan sols coneixia els músics que m'han acompanyat a l'estudi i que han resultat decisius a l'hora de donar-los vida. Les seves aportacions han contribuït a renovar les cançons, sobretot durant l'última fase del procés de gravació, però l'essència de cada peça s'ha respectat. 

De fet, a l'hora d'entrar a l'estudi t'has envoltat de músics amb qui mai abans havies tocat. 

M'agrada contemplar Acústiquem com una petita família que va creixent poc a poc. No m'agrada quedar-me tan sols amb els músics que ja conec, necessito anar incorporant nous col·laboradors que puguin enriquir el projecte. Des que vaig fer el primer concert l'any 2012, per Acústiquem hi han passat gairebé 40 músics diferents. És cert que actualment hi ha un nucli bastant consolidat, el que conformem Laia Martínez (violoncel), Aleix Burgués (bateria), Dimas Corbera (baix) i jo mateix. Però sempre provo d'incorporar cares noves. En aquesta ocasió, per exemple, s'hi han sumat Alba Careta (Balkan Paradise Orchestra) al saxofon, i Elena Oliver (In Crescendo) i Marina Losilla a les veus. 

A "1990" hi predominen les cançons en anglès, més que no pas en cap altre disc d'Acústiquem. Diuen que molts cantautors comencen a compondre en anglès per una qüestió d'inseguretat, i que a mida que van guanyant confiança en ells mateixos els resulta més fàcil expressar-se en la seva llengua materna. Ha estat el teu cas? 

En part, sí. A "1990" hi predomina l'anglès perquè és un reflex de la meva primera etapa. Quan vaig començar a compondre cançons les feia totes en anglès perquè encara no tenia molt clar allò que volia dir. Al tractar-se d'una llengua no autòctona, m'oferia una gran llibertat a l'hora de treballar les melodies. A més, les meves influències venien sobretot del Regne Unit i els Estats Units. Tenia com a referents a Grand Funk Railroad, Creedence Clearwater Revival, els Rolling Stones o els Beatles. Posteriorment, a mida que vaig anar tenint clar allò que volia explicar, el català va anar guanyant terreny fins al punt que el  disc anterior, "En tots els sentits", ja és íntegrament en aquesta llengua. 

Aprofitant que aquest disc t'ha brindat l'oportunitat de mirar enrere, què és el millor que t'ha aportat la música al llarg de tots aquests anys? 

L'experiència de desplaçar-me fins a un poble determinat, un divendres a la nit després d'una setmana esgotadora, oferir-hi un concert i arribar a casa a les 2 de la matinada havent cobrat 40 euros, però havent cantat les meves pròpies cançons. I sobretot el fet d'haver descobert que hi ha gent disposada a escoltar-me als llocs on a priori menys m'ho esperava. Les mirades de complicitat i els silencis del públic, quan t'escolta, són màgics. Que a l'altre costat hi hagi algú valorant la teva obra no té preu, i compensa tots els sacrificis que porta implícits l'ofici de músic. 

La cultura ha estat un dels sectors més castigats pels efectes de la pandèmia. Com has viscut tu aquest 2020? 

Fa tan sols un any, la resposta a la pregunta anterior hagués estat molt diferent. Al llarg de nou mesos, amb prou feina he pogut trepitjar cap escenari a causa de la pandèmia, i això m'ha fet valorar més que mai les coses bones que m'aporta la música. D'altra banda, el confinament em va obligar a endarrerir la gravació del disc. Tenia previst entrar a l'estudi la mateixa setmana que ens van confinar, però ho vaig haver de posposar fins al juny. La qual cosa va obligar a endarrerir-ne també la presentació en directe. De tota manera, vaig poder aprofitar els mesos d'inactivitat per encarrilar altres projectes que tenia en ment i en els quals encara no havia pogut treballar. 

Un d'aquests projectes és el teu primer llibre de relats, "Los últimos años". No te'l coneixíem, aquest vessant narratiu. 

Quan vaig començar a escriure no feia cançons, sinó contes breus i poemes. Amb el temps alguns van acabar esdevenint cançons, però la majoria eren històries massa complexes per adaptar-les a aquest format. Les havia anat guardant amb la intenció de recopilar-les algun dia amb forma de llibre, i finalment els he pogut donar sortida aprofitant la conjuntura dels darrers mesos. Es tracta d'un recull de vivències adolescents narrades amb un punt d'humor i ironia. Un llibre per a totes les edats, molt fresc i ràpid de llegir.

Oriol Serra